Salut docent i risc psicosocial

Cada 28 d’abril, quan reflexiono sobre la salut dels centres docents, descobreixo una preocupant recurrència alhora d’analitzar la situació i de parlar de possibles solucions, tot i que el temps i els esforços ens han aportat sobrades evidències per saber, com a mínim, cap a on hem de començar a caminar.

La qüestió no és menor. El nostre és un col•lectiu de gairebé 60.000 persones en què el risc psicosocial és el pare (i la mare!) de tots els riscos...Amb permís de l’ergonòmic, que li va al darrere, encara que a una distància més que respectable... Aquest és un risc poc evident, difícil d’identificar i d’avaluar, és un risc que jo anomeno de “disseny” perquè el seu origen està en la forma concreta d’organització d’un centre i les mesures que s’hi apliquin només serveixen per a aquella mateixa organització. A ningú no se li escapa que abordar aquesta variable des del punt de vista de la prevenció de riscos exigeix un esforç importantíssim: una avaluació, una planificació i un seguiment gairebé específics per a cada un dels centres, perquè cada centre és una organització, una estructura de funcionament i una forma gestió pròpies que li confereixen una identitat ben diferent a la dels altres, per molt que es toquin paret amb paret. Bàsicament, la recepta que ens ha funcionat amb un, no funcionarà amb un altre.

Quan hi ha risc psicosocial? Quan haig d’amagar els meus sentiments, quan haig de callar la meva opinió, quan haig de prendre decisions difícils en molt poc temps, quan no puc adaptar l’horari a les necessitats familiars, quan no puc aplicar les meves habilitats i coneixements, quan no puc decidir quan faig un descans, quan no tinc suport dels meus superiors o dels meus companys, quan haig de començar a treballar sense la informació que em cal, quan pateixo faltes de respecte, quan no em reconeixen la feina, quan, a més de la meva feina, haig de realitzar i responsabilitzar-me simultàniament del treball domèstic i familiar...

Perquè succeeix tot això? La tendència a considerar que l’origen està en nosaltres mateixos, en la nostra incapacitat per organitzar-nos, coordinar-nos i planificar-nos, és a dir, en les nostres característiques individuals, és un dels factors que menys ajuda alhora d’identificar els riscos adequadament, perquè aquests riscos només es poden identificar a traves de les experiències que tenim com a treballadors i treballadores, a través de la percepció individual que hom fa del seu entorn...Els tècnis i els avaluadors només podrem fer bé la nostra feina si tenim això molt clar: algunes condicions derivades de l’organització del treball són perilloses per a la salut, independentment de les característiques individuals de les persones. El coneixement científic permet identificar-les, avaluar-les i intervenir-hi adequadament.

I què és el que podem fer fer?

1.-Exigir que s’avaluï el risc psicosocial en els vostres centres. Això, a més de ser un deure per a l’Administració i per a l’empresari, és el vostre dret. No dubteu a consultar amb els vostres delegats de prevenció.

2.-Implicar al màxim els equips directius en el procés. Per abordar el risc psicosocial en una organització és imprescindible el compromís de les persones que la dirigeixen. L’èxit del procés depèn, en gran mesura, del seu impuls i la seva constància, així com del nivell da confiança i de percepció d’èxit que tinguin i siguin capaços “d’encomenar” al centre.

3.- Participar activament, perquè només vosaltres coneixeu la vostra feina suficientment per poder parlar amb autoritat del que cal, quan cal. Sense aquesta aportació, cap avaluador, cap mètode o cap organització pot abordar el risc psicosocial seriosament.

4.- Estar disposat a introduir canvis en l’organització del treball. L’objectiu que tenim és dissenyar una organització de treball més saludable. Tot i no semblar-ho, és sorprenent la quantitat de coses que es poden fer al centre de la nostra mà, amb aquest objectiu, en el dia a dia.

5.- La responsabilitat no es pot externalitzar. Cal exigir a les administracions i a les empreses que n’assumeixin la seva, tant pel que fa a l’avaluació com a la planificació i execució de les mesures adequades.

Agraeixo l’oportunitat de participar en la inauguració d’aquest blog i celebro la iniciativa. Si res no ho impideix, el proper 28 d’abril tinc la ferma intenció de tornar a parlar amb vosaltres per explicar-vos que avancem en la direcció adequada.

Salut.

Montse Milán.